Cada any, entre torrons, calendaris i propòsits impossibles, nosaltres Els Ximplets —modest col·lectiu de savis d’anar per casa—, fem recompte del més preuat de la cultura catalana, com ara les dites populars. Doncs bé, ara que ens acostem al final de l'any 2025, hem triat deu dites catalanes que, com el bon allioli, mai passen de moda i sempre piquen una mica.

Doncs apa, poseu-vos còmodes, traieu la pols al vostre “seny i rauxa” i pareu atenció a Les millors dites de l’any!

 

No diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat

Aquesta és la reina del seny català. Traduït a llenguatge del segle XXI vindria a ser: “No publiquis que has aprovat a Instagram abans d’acabar l’examen”. Els nostres avis sabien de què parlaven —el blat, com tot a la vida, pot escapar-se de les mans a l’últim moment.
Els catalans hem fet d’aquesta dita un estil de vida: prudents, metòdics i amb una paciència bíblica. Ho confessem: som capaços d’esperar que el forn faci sonar la campaneta tres vegades abans d’obrir la porta.

 

Qui no s’arrisca no pisca

I aquí arriba el contrapunt! Si abans érem capaços d’esperar que la sort truqués a la porta amb targeta de visita, aquesta dita ens diu que cal fer un pas endavant, encara que sigui a les palpentes.
És el “carpe diem” de les masies. També serveix per justificar qualsevol aventura dubtosa: des d’obrir un bar a Cadaqués fins a enviar missatge a algú després de tres mesos de “vist”.
Diguem-ho clar: els catalans també sabem arriscar —el que passa és que després fem veure que tot estava al sac i ben lligat.

 

Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era

Assumir riscos està molt bé, però això té conseqüències. La vida, com una bona batuda de blat, fa pols. Qui s’arrisca, s’embruta. Aquesta dita ens recorda que no podem voler només les parts netes de la vida: si busques emoció, t’hauràs d’arremangar.
D’altra banda, és també una lliçó d’higiene filosòfica: val més acceptar la pols que viure tancat al rebost.

 

Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot

Probablement la dita preferida d'en Carles Porta. Se'n podrien fer tres o quatre capítols de crims. El mes de març és el troll del calendari. Quan penses que arriba la primavera, et cau una nevada a sobre. Aquesta dita és una obra mestra de meteorologia negra.
La seva gràcia està en l’exageració: a Catalunya, març és capaç de deixar tothom tremolant, sense distinció d’edat. La vella a la vora del foc mor de fred... i la jove, de pas, també. Algun dia posarem llum a la foscor.

 

Tal faràs, tal trobaràs

Una dita amb moralina tan clara que ni el millor manual d’autoajuda la podria superar. El que sembres, reculls. Fàcil, oi? Pura síntesi.
Aquesta màxima universal ens serveix per justificar-ho tot: des de la justícia divina fins al karma d’haver comprat bombetes barates. El món rural catalanòfon no necessitava coachs ni gurus; ja tenien aquesta perla que t’ho deixa clar: si ets bona persona, el món et tornarà el favor (potser una mica tard, però arribarà).

 

Cel rogenc, pluja o vent

Heus aquí tenim un clàssic de pastors, pescadors i pagesos. La dita és una previsió meteorològica avançada en format poètic. Si el cel es torna vermell, val més plegar veles.
És una lliçó d’observació i sentit comú: abans de mirar l’aplicació del mòbil, aixeca el cap i mira el cel. El cel rogenc no falla, encara que l’app t’insisteixi que “farà sol”.

 

​Per Nadal, cada ovella al seu corral

Pur caliu. Dita de reunió familiar, de menjar massa i de recordar per què només ens trobem una vegada l’any.
Significa que quan arriben les festes, tothom torna al seu lloc, literalment o espiritualment. Les ovelles —nosaltres— busquem el corral de sempre, aquell que coneixem prou bé com per saber on s’hi amaga el cava, les neules i els torrons.
També pot voler dir que, per molt cosmopolita que et creguis, per Nadal t’espera el sofà de casa i la sobretaula eterna amb els de l’any passat.

 

​A la taula i al llit, al primer crit

Aquesta dita té dues aplicacions fonamentals: la gana i la bona disposició. Quan algú crida “a taula!”, no cal repetir-ho; i quan toca anar al llit... tampoc.
És un cant a l’eficiència vital catalana. Els nostres avantpassats no sabien res de “gestió del temps”, però la seva saviesa era clara: menjar i dormir són assumptes seriosos. Però recorda: “Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”.

 

​Qui dia passa, any empeny

Optimisme pragmàtic amb regust d’esforç. Més que una dita, és un lema per als dies o períodes difícils... Equival a “aguanta, que ja vindran temps millors”.
És el secret de la supervivència mediterrània: anar fent. No cal grans gestes; només anar empenyent el calendari fins que passi la tempesta (o fins que toqui una altra tanda de vacances).

 

​De mica en mica s’omple la pica

Au, vinga, ànims! Que això ja ho tenim! Una dita clàssica que apunta a la perseverança i a la continuïtat. Una dita que escau d'allò més a un gestor de fons d'inversió a llarg termini.

 

​El seny i la rauxa

Aquestes deu dites són com una radiografia del caràcter català: prudents però valents, observadors del cel i dels costums humans, amants del caliu i del descans ben guanyat.
Amb elles, hem rigut i ens hem reconegut —perquè un poble sense dites és com espaguetis sense salsa: omplen, però són insípids.

 

I si tot això us ha fet somriure, recordeu que a elsximplets.cat hi trobareu un munt de regals en català perquè el seny i la rauxa us acompanyin cada dia. A la nostra botiga hi ha tasses amb dites populars, bosses de tela amb frases iròniques, xapes, postals, calendaris d’humor català i samarretes amb expressions molt gracioses.

Perquè les paraules, com les bones dites, són millors compartides.